I muri di Genova parlano

L'uomo nato per coltivare

Il piantatore di alberi, il giardiniere,
l'uomo nato per coltivare,
le cui mani si protendono sotto terra e germogliano,
per lui il terreno è una droga divina.
Entra nella morte ogni anno, e ritorna esultante.
Ha visto la luce ripostarsi nel cumulo di letame,
e rialzarsi nel frumento.
Come una talpa, el suo pensiero corre
lungo la cima dei filari.
Quale seme miracoloso avrà inghiottito
perché dalla sua bocca fluisca
il discorso senza fine del suo amore
come una vigna che si aggrappa alla luce del sole,
e come acqua che scroscia nel buio?

La rivoluzione del contadino impazzito, Wendell Berry.

Ha florit el fals safrà de Terol

Giochi di parole nel orto

L'arbre de la vida de Sant Llorenç

Tot pujant cap a Creu de Ricó, en un moment del GR5, trobareu aquest roure valent. Si us hi apropeu notareu un desig irreprimible i sobtat d'abraçar-lo, d'escoltar-lo o simplement de seure sota la seva hombra una estona.

Sospito que aquest roure tort i maldestre és l'arbre de la vida. Perquè és ple de la saviesa pròpia de la vida, la de les lleis instintives i físiques que regnen la natura. Les seves branques tortes i alhora robustes han estat forjades esculpint les seves fragilitats i fortaleses, deixant intuir la duresa de la seva gran lluita contra les adversitats amb l'objectiu més lloable, el de sobreviure. I n'és tot un mestre.
 
Si passeu davant el meu arbre de la vida, deixeu-vos endur pels vostres instints i abraceu-lo, seieu al seu raser, o simplement dediqueu-li una mirada d'admiració i de desig, atribuint-li el seu atractiu salvatge, robust i auster.

Dos tomates y dos destinos

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=JWwkiaY1yVg

Preludi.

Un dia somií que era una abella
i, papallonejant per l'hort del cel,
anava d'una estrella a una altra estrella,
a volves d'or collint la dolça mel.

Anava del clavell a la vidalba,
de l'herba de la creu als romanins,
il·luminats per la claror de l'alba
que no han vista jamai nostres matins.

Ací em somreia una gentil poncella
que, esbadellant-se, es convertia en flor,
en flor del paradís, sempre novella,
que feia cada dia nova olor.

D'un misteri volava a altre misteri,
d'una amor robadora a un altra amor;
com un pit se m'obria l'hemisferi,
deixant-me beure en lo diví tresor.

Vola que vola de la rosa al lliri,
de flor en flor seguia jo el verger,
del nèctar regalat fent lo captiri
entre càntics i música i plaer.

Fer-ne volia una rosada bresca,
per dir "Preneu-ne" a mos amics del món;
"preneu-ne un rajolí, d'eixa mel fresca
de l'alt verger on mes delícies són".

Mes ai, mes ai! Quan a plaer brescava,
caigut sobre la terra em despertí,
i, en comptes de la bresca que us baixava,
sols trobo les cançons que veus aquí.

Jacint Verdaguer musicat per Roger Mas.