Les aromàtiques en espiral

L'espiral elevat permet crear diversos microambients en un espai restringit. Aquesta varietat de nínxols s'adeqüa als requeriments de cada herba aromàtica oferint un grau d'humitat i una intensitat solar diferents segons l'orientació i el nivell on es trobi la planta. Aquesta estructura dona la possibilitat d'obtenir un gran rendiment d'herbes en un espai i un consum d'aigua mínims, facilita el cultiu i és estèticament atractiu.

CONSTRUCCIÓ D'UN ESPIRAL

El primer pas és trobar un espai adequat, els elements que tindrem en compte alhora d'escollir l'emplaçament són la disponibilitat d'aigua i la de llum. A ser possible ubicarem l'espiral a un lloc proper a la cuina per facilitar l'ús d'herbes fresques quan cuinem.

Alhora de dissenyar l'espiral cal reservar un espai circular que oscil·li entre 1'5 i 2 menters de diàmetre. És important tenir present que cal afavorir el drenatge, evitar els entollaments i maxitzar l'optimització de l'aigua, és per això que el sentit de gir de l'espiral ha de ser el mateix que el sentit de gir de cada hemisferi (en el cas del nord en sentit horari).

El material de construcció són rocs de l'entorn de mides diferents, pedres més petites, terra, compost i si es pot grava.

Es dibuixa l'espiral a terra utilitzant farina i seguidament es comença a col·locar la primerafilera de rocs encañlçant-los al terra. Uncop feta aquesta primera línia ja es pot aixecar el mur, procurant que quedi més elevat per la part interna que per la més externa. L'alçada màxima pot oscil·lar entre 0'5 i 1 metre.

A mesura que  s'aixeca el mur s'omple el interior de l'espiral al terra. En indrets de clima humit convé col·locar una primera capa de pedretes, seguida d'una de grava, sorra, terra i compost. Als lloc més secs basta amb afegir-hi la terra i el compost. En el nostre cas s'ha obviat la sorra i s'hi han posat pedretes a més de la terra i el compost, aquests eren els elements que teniem a l'abast.

Un cop aixecat i emplenat convé tapar el final de l'espiral amb un roc ben gran que contingui la sortida dels mterials o bé afegir una petita bassa que es pot fabricar amb un cul de dipòsit/garrafa o amb tela impermeable, aquest element pot afavorir l'efecte d'ecotò.

Recomanació literària 1:

La botànica del deseo, el mundo visto a través de las plantas.
Autor: Michael Pollan
Editorial: Navarrorum tabula

 

"El tulipán sigue siendo un poema de la naturaleza, ajeno al vulgar utilitarismo". Herbert

Reflexions en torn de "la Botànica de deseo" de Michael Pollan.

Un lloc dolç, desconcertant i provocador: Alma-Ata, Kazajistán

En aquest indret alguna vegada s'hi va amagar un bosc exòtic i màgic, de colors variats i ple de fruits de tamanys ben diversos. En aquest bosc, avui en dia inexistent, l'arbre predominant era el Malus Sieversii, espècie que es considera la predecessora de la pomera actual. Ens hem d'imaginar un arbre d'un port considerablement gran amb uns fruits tan diferents l'un de l'altre que ens costaria saber si realment són pomes, amb colors que van des del vermell fins al verd passant per tota la gamma de taronjes i grocs, i de mides que oscil·len entre la d'una oliva i un codony.
En aquest bosc l'activitat de triar un fruit i menjar-lo podria esdevenir un ritual comparable al de comprar una butlleta de loteria, tan pot ser que clavem una mossegada a una poma amarga i eixuta com a la més dolça i terça de les fruites. Sense cap dubte un banc de biodiversitat genètica natural inigualable.

Reflexions entorn de La botànica del deseo, de Michael Pollan.

Les herbes de la ratafia.

Les herbes.

No dubteu en demanar el llistat.

La ratafia quilòmetre 0

La nostra ratafia vol ser un macerat dels sabors i les aromes locals, conté l’aroma d’unes 66 espècies de plantes aromàtiques, la major part de les quals ha estat recol·lectada a menys d’un quilòmetre de la nostra cuina. Aquesta recepta ha evolucionat amb la nostra experimentació i gràcies a l’experiència de persones com la senyora Teresa, trementinaire i masovera del Daví.

Pels volts de Sant Joan trobem fàcilment els fruits verds de les nogueres silvestres i moltes plantes florint, és un bon moment per començar a recol·lectar-les. D’algunes se n’agafa una mostra molt reduïda per evitar que la ratafia sigui massa forta o bé per la mancança d’exemplars a la zona, en canvi d’altres n’agafarem un bon ram, per exemple de les mentes, el poniol, la tarongina i la maria lluïsa.

Un cop tenim les herbes, les nous, les espècies i l’aiguardent (també pot ser anís dolç), ja es pot barrejar. És interessant disposar d’un recipient de vidre amb un boc ample, això facilita la tasca d’afegir i treure les plantes.

La proporció de nous verdes és d’una per litre de licor i convé trencar-les bé perquè deixin anar el sabor amarg. Es diu que cada aromàtica s’ha d’afegir en múltiples de tres.

Es deixa el recipient al sol durant 40 dies, després es filtra amb un colador i el licor resultant es barreja amb xarop d’aigua (a raó de 500ml/l aiguardent) i sucre (a raó de 250g/l aiguardent). Aquesta barreja és opcional i no necessària en cas d’usar anís dolç. El xarop s’escalfa per facilitar la dissolució del sucre i es deixar refredar abans de procedir amb la barreja. Un cop la ratafia feta es posa en ampolles i s’etiqueta.

La darrera part és la més costosa, ja que cal reservar-la durant 3 mesos i aproximadament al desembre tastar-la.